T’ascendeixen a la feina i el primer que penses és que ha estat sort. Aproves un examen difícil i et convences que era més fàcil del que semblava. La teva parella et diu com t’estima i, en lloc de sentir-te bé, penses que no t’ho mereixes.
Si alguna vegada has pensat “no em mereixo el que tinc”, és possible que hagis experimentat la síndrome de l’impostor. És molt més freqüent del que sembla.
En aquest article t’expliquem què és, com es manifesta, per què apareix i, sobretot, quan és una inseguretat passatgera i quan convé demanar ajuda psicològica.
Què és la síndrome de l’impostor
La síndrome de l’impostor és la sensació persistent de no merèixer el que es té, acompanyada de la por de ser “descobert” com un frau. La persona que la viu tendeix a atribuir els seus èxits a factors externs (la sort, el moment, l’ajuda d’altres persones o un error de qui la va avaluar) i no a la seva capacitat o al seu esforç.
Tot i que se sol associar a la feina o als estudis, no es queda només aquí. També pot aparèixer en les relacions més properes. Per exemple, quan penses “no mereixo que la meva parella m’estimi tant, perquè no soc tan bona com es pensa”, quan sents que els teus amics t’aprecien més del que caldria o quan la teva família se sent orgullosa de tu i tu només pots pensar en el que et falta. En el fons, la idea és la mateixa: si els altres et veiessin tal com tu et veus, deixarien de valorar-te.
El terme el van descriure les psicòlogues Pauline Clance i Suzanne Imes el 1978, a partir del seu treball amb dones amb carreres professionals d’èxit que, malgrat els seus èxits, se sentien poc capaces.
És important aclarir una cosa: la síndrome de l’impostor no és una malaltia ni un diagnòstic clínic. És un patró de pensament i de relació amb un mateix. Això no vol dir que no sigui important: quan es manté en el temps, pot generar molt de malestar, afectar les teves relacions i limitar decisions importants de la teva vida.
Símptomes de la síndrome de l’impostor: com es manifesta en el dia a dia
La síndrome de l’impostor no es veu des de fora. Moltes vegades, qui la pateix és una persona responsable, treballadora, afectuosa i valorada pels altres. Alguns dels senyals més habituals són:
- Atribuir els èxits a la sort o a les circumstàncies, i no a les teves capacitats.
- Sentir que en algun moment els altres s’adonaran que “no vals tant”.
- Tenir dificultats per acceptar els elogis, les mostres d’afecte o el reconeixement.
- Comparar-te constantment amb altres persones i sortir-ne sempre perdent.
- Una autoexigència molt alta: res del que fas et sembla suficient.
- Preparar-te en excés per a qualsevol tasca per por de fallar o, al contrari, posposar-la.
- Evitar nous reptes, ascensos o oportunitats perquè no et sents preparat.
- Viure els errors com una prova que, en realitat, no ets capaç.
Exemples de la síndrome de l’impostor
- A la feina: t’ofereixen un lloc de més responsabilitat i el rebutges perquè creus que no estàs a l’altura, tot i que fa anys que fas una bona feina.
- Als estudis: treus bones notes, però penses que has tingut sort amb les preguntes o que el professor va ser generós.
- En la parella: la teva parella et diu com t’estima i, en lloc de sentir-te bé, penses que no t’ho mereixes o que tard o d’hora s’adonarà que no n’hi ha per a tant.
- En la família i les amistats: quan algú proper et diu que està orgullós de tu o que ets important per a ell, sents que no és veritat o que, si et conegués de debò, canviaria d’opinió.
Els 5 tipus de síndrome de l’impostor
La investigadora Valerie Young va descriure cinc perfils habituals, que ajuden a reconèixer com es manifesta en cada persona:
- El perfeccionista: si una cosa no és perfecta, és un fracàs.
- L’expert: sent que mai no en sap prou i necessita formar-se sense parar abans de fer un pas.
- El geni natural: creu que, si una cosa li costa esforç, és perquè no hi serveix.
- El solista: pensa que demanar ajuda demostra que no és capaç.
- El superheroi: necessita rendir al màxim en tots els àmbits de la seva vida per sentir-se vàlid.
Causes de la síndrome de l’impostor: per què apareix
No hi ha una única causa. Normalment hi intervenen diversos factors alhora:
- L’autoexigència i el perfeccionisme. Quan el llistó és tan alt que mai no s’arriba, qualsevol èxit sembla insuficient. Sovint, darrere d’aquesta exigència hi ha ansietat i una gran necessitat de tenir-ho tot sota control.
- La història personal. Haver crescut en entorns on el valor personal depenia dels resultats, on es comparava molt o on l’afecte i els èxits passaven desapercebuts pot influir en com et valores avui.
- La comparació constant. Veure només la part visible dels altres (els seus èxits, la seva seguretat, les seves relacions) i comparar-la amb els teus dubtes interns.
- Els canvis i els nous reptes. Un ascens, una feina nova, començar una carrera, emprendre o iniciar una relació solen despertar aquesta sensació.
- La baixa autoestima. Quan la imatge que tens de tu és negativa, costa molt integrar els èxits i l’afecte dels altres com una cosa merescuda. Si t’hi reconeixes, et pot ajudar treballar la baixa autoestima amb un psicòleg.
Síndrome de la impostora: afecta més les dones?
Com que es va descriure per primera vegada en dones, durant anys se n’ha parlat com la “síndrome de la impostora”. Avui sabem que pot afectar qualsevol persona, sigui quin sigui el seu gènere.
Tot i així, alguns factors socials poden fer que moltes dones la visquin amb més intensitat: la pressió per demostrar més en entorns laborals tradicionalment masculins, la manca de referents o les expectatives d’haver d’arribar a tot. Per això encara s’utilitza l’expressió “síndrome de la impostora”, per posar el focus en aquesta realitat.
Cal anar al psicòleg per la síndrome de l’impostor?
Aquesta és probablement la pregunta més important. La resposta curta és: no sempre, però en molts casos sí que et pot ajudar molt.
Quan la síndrome de l’impostor és una inseguretat normal
Sentir dubtes davant d’un repte nou és normal. Que et tremoli la veu a la teva primera presentació, que dubtis de tu el primer dia en una feina nova o que et sentis insegur al principi d’una relació forma part del procés d’adaptar-te a una cosa desconeguda. Si aquesta inseguretat apareix en moments puntuals i desapareix a mesura que guanyes experiència i confiança, probablement no necessites ajuda professional.
Quan convé demanar ajuda psicològica per la síndrome de l’impostor
Pot ser recomanable consultar un psicòleg quan:
- La sensació de ser un frau és constant, tot i que acumulis èxits i experiència.
- Et frena: rebutges oportunitats, no demanes un ascens o evites projectes que t’interessen per por de no estar a l’altura.
- Et genera ansietat, preocupació excessiva o dificultat per desconnectar. En aquests casos, la teràpia per a l’ansietat et pot ajudar a recuperar la calma.
- Et porta a esforçar-te en excés fins a l’esgotament per compensar el que creus que et falta, amb el risc d’acabar amb estrès o burnout.
- S’afegeix a una autoestima baixa o a una manera molt dura de parlar-te a tu mateix.
- Afecta el teu benestar, el teu descans o les teves relacions de parella, familiars o d’amistat.
Demanar ajuda no vol dir que hi hagi res “malament” en tu. Vol dir que vols entendre per què et veus així i aprendre a relacionar-te amb tu d’una manera més justa.
Com es treballa la síndrome de l’impostor en teràpia
En teràpia, l’objectiu no és “convèncer-te” que vals, sinó entendre què està passant i què manté aquesta sensació en el present. Junts s’exploren els pensaments, les emocions i els comportaments que alimenten el problema: l’autoexigència, la comparació, l’evitació de reptes o la dificultat per rebre reconeixement i afecte.
A Vaico Psicologia treballem amb un enfocament basat en l’evidència: no es busca eliminar els pensaments de dubte, sinó canviar la relació que tens amb ells, perquè no siguin els que decideixin per tu i puguis avançar cap al que és important per a tu.
Moltes vegades, la síndrome de l’impostor va de la mà d’altres dificultats, com la baixa autoestima, l’ansietat o l’estrès, que també es treballen durant el procés.
Com superar la síndrome de l’impostor: què pots començar a fer
Aquestes pautes et poden ajudar a començar a canviar la teva relació amb aquesta veu interna. No substitueixen la teràpia, però són un bon primer pas:
- Posa-li nom. Reconèixer “això és la meva síndrome de l’impostor parlant” ajuda a prendre distància del pensament, en lloc de quedar-te atrapat donant-hi voltes una vegada i una altra.
- Registra els teus èxits. Apunta el que aconsegueixes i què vas fer tu per aconseguir-ho. Davant del dubte, tindràs dades i no només sensacions.
- Aprèn a rebre. Quan algú et feliciti o et mostri afecte, prova de donar les gràcies sense justificar-te ni treure-hi importància.
- Revisa el teu nivell d’exigència. Pregunta’t si demanaries el mateix a una altra persona.
- Compte amb la comparació. Recorda que compares el teu interior, amb tots els teus dubtes, amb l’exterior dels altres.
- Parla’n. Compartir-ho amb persones de confiança sol mostrar que no ets l’únic que se sent així.
- No esperis a sentir-te preparat al 100 %. Moltes vegades la seguretat arriba després d’actuar, no abans.
Preguntes freqüents sobre la síndrome de l’impostor
La síndrome de l’impostor és una malaltia?
No. No és una malaltia ni un diagnòstic clínic, sinó un patró de pensament en què la persona sent que no mereix el que té i té por de ser descoberta com un frau. Tot i així, quan és intensa o es manté en el temps, pot generar molt de malestar.
La síndrome de l’impostor només apareix a la feina?
No. Tot i que és molt habitual a la feina i als estudis, també pot aparèixer en la parella, la família o les amistats, quan sents que no mereixes l’afecte o el reconeixement que reps.
Quina relació té la síndrome de l’impostor amb l’ansietat i l’autoestima?
Solen anar de la mà. La por constant de fallar o de ser descobert pot generar ansietat, i una autoestima baixa fa més difícil reconèixer els propis èxits i l’afecte dels altres com a merescuts.
Es pot superar la síndrome de l’impostor?
Sí. Amb treball personal i, quan cal, amb ajuda psicològica, és possible canviar la manera com et valores i aprendre a relacionar-te d’una altra manera amb aquests pensaments de dubte.
Quan hauria d’anar al psicòleg per la síndrome de l’impostor?
Quan la sensació de no merèixer el que tens és constant, t’impedeix aprofitar oportunitats, et genera ansietat o esgotament, o afecta el teu benestar i les teves relacions.
T’hi sents identificat?
Si sents que la síndrome de l’impostor t’està frenant, a la feina o en les teves relacions, a Vaico Psicologia et podem ajudar a entendre què et passa i a construir una relació més amable amb tu. Atenem a la nostra consulta de Terrassa i en línia, en català i en castellà.
Oriol Carbonell Valverde
Psicòleg General Sanitari
Núm. col·legiat: 26324
Tenía miedo al principio y me costó confiar en él, pero si estás dispuesto a que te ayuden y dejarte ayudar, merece mucho la pena. A veces no tenemos las herramientas suficientes, ellos te las dan.
Recomiendo el centro, te cuidan y te escuchan y no te juzgan, eso se agradece.
"Un día sufriendo, es un día aprendido."





















